D1,2,3 - Alps Pam a Pam 2015 Antilles 05 Noviembre 2015, 11:49

El ferri ha arribat amb una mica més d’una hora de retard a Savona. El trajecte va estar pro bé, molt poca gent al vaixell, però els lavabos repugnants.

En sortir del ferry es triga entre trenta i quaranta minuts que sumats al retard acumulat implica haver d’agafar l’autopista de peatge fins a Torí. Que hi farem. Després d’un parell d’errors al agafar alguna sortida de rotonda, en dues hores arribava a l’alberg de Torí, ja ben entrada la nit. Un típic alberg de ciutat amb motxilles de molts llocs del món. He compartit habitació amb un Turc, un Argentí i una noia que no he coincidit amb ella.

Al final el preu de l'alberg ha pujat a 25€ per la taxa turística. S’han passat una mica però ha valgut la pena.

L’endemà al matí amb el GPS a tope, que m’espera l’etapa més llarga de totes! A quarts de 7 pujat a la moto directe al primer port de molts Colle de Lis. Un port molt divertit perfecte per anar escalfant i anar agafant el tacte. Després del primer port d’asfalt un de pista de sorra que a poc a poc s’ha convertit en una maleïda concentració de roques. El dia empitjorava per moments i em venien els dubtes de si continuar o deixar-ho córrer. Em dic a mi mateix que és el primer dia i aquí no es perdona res ni a ningú. Segueixo per camí fins a arribar al Santuari Alpi de la Madonna degli Angeli, he arribat al Colle del Colombardo! Després de donar tres si, si tres voltes al Santuari per trobar la pista de baixada a causa de la boira, encaro la baixada molt entusiasmat tot i no haver vist res des del capdamunt.

La pista del costat sud és bastant més bona que la del nord i avanço una mica. Un cop a Susa em toca prendre la gran decisió del dia. Allunyar-me encara més cap a l’oest per pujar al Sommeiller i després tornar, o tombar cap al Mont Cenís. No vull prendre una decisió precipitada i m’aturo. Ja són quarts 11, l’allotjament està a la Vall d’Aosta i em queden moltes corbes per arribar-hi. Un parell de minuts de reflexió i... O ara o m’arrepentiré! Cap al Coll du Sommeiller!

Per pujar al Sommeiller s’ha d’anar fins Bardonecchia d’on surt una pista còmoda direcció Rochemelles. De camí a Bardonnechia el dia es comença a obrir i buff quines vistes! Que bé! -Em dic.- Que bé!

La pista és bona, maca i divertida fins al refugi. Només arribar darrere meu arriben uns italians amb una moto d’enduro els quals em comenten que per pujar a dalt ho tinc xungu, després d'insistir que la meva intenció és pujar fins dalt de tot ells seguien dient que és difícil. Decideixo anar al bar de refugi a prendre’m un cafè i confirmar el que diuen els italians. Ells no m’ho pinten molt molt difícil. Només bastant difícil. Així que torno a la moto tot ofuscat i veig una autocaravana plantada uns metres enllà. Amb tot l’equipatge sí que deu ser una bogeria però si ho deixo tot aquí, la cosa canvia. Parlo amb la dona de l’autocaravana i em dóna totes les facilitats del món, em guarda les tres maletes i el que faci falta. Encenc la moto i gas a fondo muntanya amunt.

Aquest tram de pista era dur però me’l pintaven tan i tan dur que és cert que ho era, però en tot moment estava esperant arribar a un punt del camí que m’obligues a fer mitja volta fins que de sobte estic a dalt de tot. Quina sensació! I les vistes, precioses.

L’anècdota de la baixada mereix explicació. Una noia que pujava caminant em fa senyals per aturar-me i em comenta que està fent un reportatge de la vall i la manera de percebre-la que tenim. Em demana permís per fer-me una foto amb la càmera d’acció que duc al casc. Jo encantadíssim. Que si amb aquest paisatge, que si amb el reflex de les muntanyes al casc, que a contrallum... ens vàrem intercanviar els correus per seguir en contacte més endavant.

(Una de les fotos que em va fer ha estat seleccionada per a l’exposició que farà al novembre d’aquest any)

En recollir les maletes, la dona em treu embotits formatges, pa... increïble. Jo li agraeixo l'oferta de menjar però no ho puc acceptar encaixo les maletes i directes altra vegada a Bardonecchia. Eren dos quarts d’una i a la dona sí que li amago la gana que tinc però havia d’aturar-me aviat que la panxa m’estava cridant. Encara en la pista de sorra, baixant a mà dreta hi ha una zona de pícnic perfecte amb font d’aigua i vistes.

Amb la panxa plena i un calfred pel cos d’emoció encaro la carretera cap al Col du Mont Cenís (2083). No puc aturar-me cada vegada a fotografiar-ho tot, així que vaig fent fotos a mesura que avanço fins que me n’adono que la memòria estava plena. Cagada total. Passant pel Mont Sant Cenís ha tornat la boira de primera hora del matí tot i això m’he flipat una mica per les pistes de sorra que envolten el llac amb el talús artificial que el forma.

Encaro cap a Val d’Isère per fer el Col de l’Iseran (2762). Es nota que és dissabte i aquí fa bon temps, hi ha molta més gent. Segurament també pels que fan la ruta des del Col du Galibier i el del Télégraphe. En el meu cas els he hagut de deixar per un altre any.

Els últims quilòmetres abans d’arribar al Col de l’Iseran coincidim un altre motard i jo, un madrileny que viu a Londres i estava de ruta per tota Europa. Hem intercanviat anècdotes de les nostres aventures i ens hem fet una foto. Qui sap si ens tornarem a veure. Molta sort company! De camí a Val d’Isere no deixes de veure remuntadors de l’estació d’esquí. Aquí s’ha de vindre a esquiar! Això és molt gran.

Encaro directe cap al Col du Petit-St-Bernard (2188), el GPS em porta fent una diagonal entre Saint-Foy-Tarentaise i el Coll sense passar per Séez. Tinc una sensació d’estar ben perdut, ja que no passo pels pobles que tenia apuntats fins que de sobte estic dalt del coll. El temps acompanya, m'aturo fer-me la foto de rigor a la figura del gos i segueixo. Tornant a entrar a Itàlia per fer l’últim port del dia, Colle Sant Carlo (1971) per entrar de ple a la vall d’Aosta.

Com el dia acompanya molt m’entretinc molt mirant el paisatge i aturant-me a fer fotos fins que m’adono que s’està fent tard. Miro el GPS i em queda més d’hora i mitja per arribar a l’alberg situat a dalt de tot de la Valpelline. Quan el sol s’amaga darrere les muntanyes et quedes a les fosques i això vol dir que ja fas tard. Entrant de ple a la Vall d’Aosta es posa a ploure i cada vegada fa més fred. La carretera que puja fins a La Lechère (1968) no ajuda gaire, fins hi tot hi ha alguns trams en obres que a les fosques et donen més d’un ensurt.

Per fi he arribat a l’alberg “La Batise”! Una benvinguda molt amable, tot i arribar molt molt tard. M’han ofert el menú per sopar que amb la gana de mil dimonis que portava, és el millor que em podia passar. Us explico el menú que és digne d’admiració.

De primer un sortit de formatges casolans fets a la vall, hi havia de 4 tipus, un parmesà cremós, un formatge blau, un semi curat i un altre de tendre. El noi de l’alberg me’ls va explicar un per un a mesura que m’ofegava en la meva pròpia saliva. Acompanyat amb una melmelada i un trinxat de poma amb remolatxa, panses i alguna cossa més que no recordo.

De segon una sopa consumida al forn. És literalment un condensat de sopa. Per petita que fos la cullerada, la bomba de sabor era espectacular. Per acompanyar una amanideta amb productes del seu hort.

De postres unes castanyes en almívar amb nata per sobre. He de reconèixer que després d’un dia tan llarg i tan dur, un sopar així m’ha emocionat.

Bona nit!

Debes entrar o registrarte para poder comentar.